historiar

Learned borrowing from Latin historiō.

• IPA^(key): (Central) [is.tu.ɾiˈa]
• IPA^(key): (Balearic) [is.to.ɾiˈa]
• IPA^(key): (Valencian) [is.to.ɾiˈaɾ]

historiar (first-person singular present historio, first-person singular preterite historií, past participle historiat)

1. (transitive) to chronicle, to write or tell the history of
   • 1957, Rosalia Guilleumas i Brosa, La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluc:

     La vida o el curs de la llengua catalana, de la qual acabem d'historiar breument els períodes de grandesa i els de vilipendi, és un cas exemplar de la vitalitat indestructible d'aquesta arrel pregona de la nostra personalitat individual i col·lectiva que és l'idioma.

     The life or the course of the Catalan language, of whose periods of grandeur and vilification we have just briefly told the history, is an exemplary case of the indestructible vitality of this profound root of our individual and collective personality that is language.

2. (transitive) to decorate with scenes of historic events

• historiador

• història
• historiat
• històric

• “historiar” in Diccionari de la llengua catalana, segona edició, Institut d’Estudis Catalans.

• IPA^(key): /istoˈɾjaɾ/ [is.t̪oˈɾjaɾ]
• Rhymes: -aɾ
• Syllabification: his‧to‧riar

historiar (first-person singular present historío or historio, first-person singular preterite historié, past participle historiado)

1. to depict (history), write down a history

• “historiar”, in Diccionario de la lengua española, Vigésima tercera edición, Real Academia Española, 2014