flagel·lar

Borrowed from Latin flagellāre. First attested in the 13th century.[1]

• IPA^(key): (Central, Balearic) [flə.ʒəlˈla]
• IPA^(key): (Valencian) [fla.d͡ʒelˈlaɾ]

flagel·lar (first-person singular present flagel·lo, first-person singular preterite flagel·lí, past participle flagel·lat); root stress: (Central) /ɛ/; (Valencian) /e/; (Balearic) /ə/

1. (transitive) to flog, to flagellate

   Synonym: assotar

From flagel (“flagellum”) +‎ -ar.

• IPA^(key): (Central) [flə.ʒəlˈlar]
• IPA^(key): (Balearic) [flə.ʒəlˈla]
• IPA^(key): (Valencian) [fla.d͡ʒelˈlaɾ]

flagel·lar m or f (masculine and feminine plural flagel·lars)

1. flagellate (resembling a whip)

• flagel·lat

• “flagel·lar” in Diccionari de la llengua catalana, segona edició, Institut d’Estudis Catalans.
• “flagel·lar” in Diccionari normatiu valencià, Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• “flagel·lar” in Diccionari català-valencià-balear, Antoni Maria Alcover and Francesc de Borja Moll, 1962.